|
Pot passar
que un dia t’adonis que no et despertes fins que es fa de nit.
Tant se val l’hora que et llevis o que els teus dies siguin frenètics
i atapaeïts de compromisos i neguits. Fins que el sol no es pon,
no ets tu. O no ets un dels teus tus amb qui millor t’identifiques.
Hi ha experts que parlen de biorritmes, d’horari vital, d’intensitats
anímiques. Això deu ser, perquè l’ànim
és el germà de l’ànima i aquest esperit intangible
et reconeix i et guia amb més certesa que els dubtes porucs i
espantadissos que branda la raó .
És doncs de nit que abandones l’impostor i alliberes d’entre
les cendres l’animal que et fa ser viu. ¿Millor? Diferent.
Més generós però més fràgil, menys
esquerp i menys subtil, tendre i barroer, com el millor amor. Despert
quan dorm el sol, pots compartir la destresa d’un elefant que
toca el violí, el plor sincer de la hiena, la dolça esgarrapada
del tigre, el bes humit amb llengua unida de la serp que no es vol arrossegar.
De nit tanquen els ulls els mussols ignorants i les gallines fines,
els taurons porten bolquers i les àguiles mostren plomes de colors
tornassolats.
La nit és plena d’udols que es planyen de les hores malbaratades
pel dia i s’escanyen a trenc d’alba, quan la llum desfà
els estels. El gall renega, confós amb un cant de benvinguda.
I torna la sobèrbia de les adulacions i les reverències,
els murmuris dels passadissos i l’abnegació sense papers.
Cada dia costa més de saludar-se, no fos cas que ens reconeguin,
i s’emprén la llarga marxa, sovint amb el cap cot, per
a què es pugui veure bé l’etiqueta que ens penja
del clatell. El malson s’extendrà fins al vespre, sense
temps per preguntar-nos què estem fent exactament. Però
les respostes només surten a passejar quan el cel s’enfosqueix,
sacsejades per l’espetec de les persianes que cauen i els clàxons
que tenen pressa per tornar a casa.
És el moment de despertar.
|
|
Es posible
que un día te des cuenta, que en realidad, no despiertas hasta
que llega la noche. Da igual a qué hora te levantes o que tus
jornadas sean frenéticas, rebosantes de citas y de inquietudes.
Hasta la puesta del sol, no eres tú. O no eres el tú con
quien mejor te identificas. Hay expertos que hablan de biorritmos, de
horario vital, de intensidades de ánimo. Será eso, porque
el ánimo es el hermano del alma y ese espíritu intangible
te reconoce y te guía con más precisión que las
dudas temerosas que abandera la razón.
De noche abandonas al impostor y liberas de las cenizas al animal que
te da vida. ¿Mejor? Diferente. Más generoso pero más
frágil, menos distante y menos sutil, tierno y grosero, como
el mejor amor. Despierto cuando duerme el sol, puedes compartir la habilidad
del elefante que toca el violín, el llanto sincero de la hiena,
el dulce zarpazo del tigre, el beso húmedo de lengua unida de
la serpiente que no se quiere arrastrar. De noche cierran los ojos búhos
ignorantes y gallinas finas, los tiburones llevan pañales y las
águilas muestran con orgullo plumas de colores tornasolados.
La noche se llena de aullidos, lamento de las horas que derrocha el
día, ahogados al amanecer, cuando la luz funde las estrellas.
El gallo blasfema, pero se confunde con un canto de bienvenida. Vuelve
luego la soberbia de las adulaciones y las reverencias, el murmullo
de los pasillos y la abnegación sin papeles. Evitamos los saludos,
para que no nos reconozcan, y emprendemos la larga marcha, a menudo
cabizbajos, para mostrar la etiqueta que nos cuelga en el cogote. La
pesadilla se alargará hasta el final de la tarde, sin tiempo
para preguntar qué estamos haciendo exactamente. Pero las respuestas
sólo salen de paseo cuando oscurece, sacudidas por el estrépito
de las persianas que caen y de las bocinas que se apresuran a volver
al hogar.
Es el momento de despertar.
|
